Etiquetes

“Bach, contrapunctus 6, art of fugue”

Johann Sebastian BACH (Alemanya, 1685- 1750)

Neix a Eisenach el dia 21 de març de 1685, membre d’una família humil de músics procedents de Turíngia. És educat amb gran fervor sota el credo luterà, als 10 anys queda orfe i va a viure amb el seu germà gran, organista de professió. Estudia música i entra com a cantor en el cor d’una església. Més tard tindrà una excel·lent reputació com a organista.

Als 18 anys entra al servei del duc Johann Ernest, com a músic de capella. Posteriorment treballà pel príncep Anhalt com a director d’orquestra. Als 22 anys es casa amb la seva cosina Maria Bàrbara Bach però aquesta mor 12 anys després i Bach es torna a casar amb Anna Magdalena Wülken. D’ambdós matrimonis Bach tingué 20 fills, dels quals només en sobrevisqueren 10, alguns d’ells grans músics com el seu pare. Amb 38 anys obté el prestigiós lloc de cantor (director musical) a l’església de St. Tomàs de Leipzig, càrrec que ocuparà fins a la seva mort, el dia 28 de juliol de 1750.

En Bach és considerat un dels compositors més grans de la història i alhora dels més prolífers, la seva producció supera el miler de peces. La seva obra es divideix en dos gran blocs: música vocal (cantates, passions, motets, oratoris, corals…) majoritàriament religiosa, i música instrumental (concerts, preludis, fugues, fantasies, cànons, invencions…) per quasi tots els instruments de la seva època, tot i que dóna molta importància a l’orgue, el clave, violí, flauta i a l’orquestra de cambra amb baix continu.

Mestre indiscutible de la polifonia, la seva obra ve a resumir tres segles de polifonia religiosa i profana, culminant l’art del contrapunt i la música horitzontal. El seu estil és modern i arcaic a la vegada. La seva música està impregnada de religiositat i misticisme, i alhora es caracteritza per l’exuberància de les formes.


Fuga, en música, és un tipus de composició contrapuntística, per tant polifònica, composta per a un nombre determinat de parts, normalment anomenades veus.

Tal com suggereix el nom, es tracta d’una tècnica musical en què s’utilitza el contrapunt imitatiu com a textura predominant: hi ha un tema principal (anomenat subjecte) que es repeteix durant la peça passant per les veus. L’efecte resultant és la imitació: sembla que les veus fugin de les altres.

Malgrat el fet que la fuga escolàstica estigui tan ben determinada, la gran majoria de compositors, a l’hora de compondre’n no en segueixen el patró estricte, sinó que es prenen llibertat en certs aspectes. És per això que cada fuga és única, malgrat les característiques que compleixen totes.

La versió petita de la fuga rep el nom de fughetta.

Anuncis